Pensava que tot ja estava superat i que ja no em feia mal pensar en el passat, però ahir me'n vaig adonar que no.
Cada cop que miro cap enrere em fa mal. Em fa mal pensar-hi i veure que continuo igual que fa quatre anys, que les coses no han canviat. Continuo tenint aquella "por" quan els veig pel carrer, i el meu cor comença a bategar ràpidament, i un cúmul d'emocions i records m'envaeixen el cos.
Ahir quelcom dins meu es va trencar, possiblement ja estava trencat, però va ser aleshores quan me'n vaig adonar que tot seguia com abans i que tornava a estar en una gran baixada.
M'he passat tota la nit ofegant la meva tristesa en plors al recordar el que havien d'haver sigut els millors anys de la meva vida, i que realment, s'han convertit en un infern. Al recordar que per persones així, ja no puc comptar amb la meva millor amiga, la qual han aconseguit que acabés amb una malaltia i s'hagués de traslladar lluny de mi.
Dins del meu cap contínuament em pregunto que perquè he hagut de patir tant, quan ho tenia tot vaig passar a no tenir res ni ningú. Em vaig quedar sola, aïllada de la societat, només em parlaven els meus pares i sentia un gran buit dins meu cada cop més i més.
Ara soc conscient que realment sempre he estat sola, els que pensaven que eren els meus amics no ho han sigut mai i això a mi és el que em fa tant mal.
Em trobo en una baixada amb gran velocitat, necessito tornar a pujar. Per mi, per tots els que realment han confiat amb mi, però sobretot per mi, perquè ja m'ho mereixo.
Em fa por la societat en la qual vivim. Entre tots hem aconseguit crear monstres que l'únic que saben fer es destruir la vida dels altres i utilitzar la por com a arma per omplir el buit que els hi causa saber que són tant miserables, sent conscients que la seva vida és una merda.
No m'agrada que la gent visqui amb la por de patir algun tipus d'agressió i les conseqüències que això comporta.
Entre tots, hauriem d'intentar lluitar per a que tot això s'acabés i que les persones que sofreixen, puguin anar a qualsevol lloc amb el cal ben alt i sense que la por els persegueixi a cada pas que donen.
Cada cop que em diuen: demana un desig!, només se'm passa pel cap que les víctimes deixin de ser-ho i que els agressors, d'una vegada, s'acabin. Només demano això, per totes les víctimes que han aconseguit deixar de ser-ho i, per totes les que no han aconseguit escapar d'aquesta situació.
Fem-ho per tots ells, pels que ja no hi són i pels que han de venir.
TRENCA EL SILENCI
