Cada cop que miro cap enrere em fa mal. Em fa mal pensar-hi i veure que continuo igual que fa quatre anys, que les coses no han canviat. Continuo tenint aquella "por" quan els veig pel carrer, i el meu cor comença a bategar ràpidament, i un cúmul d'emocions i records m'envaeixen el cos.
M'he passat tota la nit ofegant la meva tristesa en plors al recordar el que havien d'haver sigut els millors anys de la meva vida, i que realment, s'han convertit en un infern. Al recordar que per persones així, ja no puc comptar amb la meva millor amiga, la qual han aconseguit que acabés amb una malaltia i s'hagués de traslladar lluny de mi.
Dins del meu cap contínuament em pregunto que perquè he hagut de patir tant, quan ho tenia tot vaig passar a no tenir res ni ningú. Em vaig quedar sola, aïllada de la societat, només em parlaven els meus pares i sentia un gran buit dins meu cada cop més i més.
Ara soc conscient que realment sempre he estat sola, els que pensaven que eren els meus amics no ho han sigut mai i això a mi és el que em fa tant mal.
Em trobo en una baixada amb gran velocitat, necessito tornar a pujar. Per mi, per tots els que realment han confiat amb mi, però sobretot per mi, perquè ja m'ho mereixo.
